LA "E"

Aquesta és la lletra que em provoca emoció, perquè per a mi, emocionar-se és encetar un llibre que et faci posar els pèls de punta i que te’n faci esclava, degustar un plat tan exquisit que et faci caure una dolça llàgrima, rebre un petó inesperat que et provoqui un calfred que recorri el teu cos de dalt a baix, ensumar l’aroma del gessamí en aquella època de l’any en què tot recomença. Però, sobretot, el que més m’agrada d’aquesta lletra és que puc desar totes aquestes emocions dins d’ella.                                                                                                     

LA MEVA MITJA TARONJA

Ja fa un any i sis mesos que surto amb l'Anna. Tenim 18 i 17 anys respectivament, estem bé junts i ens entenem. Els seus pares i els meus diuen que som massa joves, que s'ha de viure la vida i tot això... Però nosaltres tenim clar que volem construir un projecte de vida junts. Bé... si més no ho teníem clar...

Veureu, ahir ens vam discutir. L'Anna no suporta que faci tantes brometes i tan bon paper a l'Alba. Creu que li dono peu a pensar que m'agrada i, després del sopar amb la colla, es va posar feta una fera de forma que va marxar ben contrariada cap a casa seva. Jo me'n vaig anar cap al meu pis  ben cap cot, passejant, pensant... trist. I és que no sé què fer... Perquè potser sí que me n'adono que, realment, m'agrada l'Alba.

L’Anna és una part més de mi, si vaig a fer el toc amb els meus amics ella ve, si tinc un problema ella sempre me’l vol solucionar... I això al final m’acaba cansant; però és una bona persona i ella m’aprecia molt, tant, que vol construir un projecte de vida junts, és a dir FILLS, no és que no en vulgui tenir, però ja arribarà, i això de tenir un futur planificat no em deixa viure el moment. Però l’Alba, em dóna una seguretat i una confiança que, a ella, li puc explicar tot, no hi ha secrets, vivim el moment, els dos som uns apassionats del cinema, i a més els seus ulls verds... però hi ha una cosa que encara m’agrada més de l’Alba, aquelles escapades a Calella de Palafrugell que fem de tant en tant amb la meva vespa de color vermell xarol. Ara mateix estic totalment perdut.

L’endemà al matí, quan vaig arribar a l’institut, l’Anna no em dirigia la paraula. A l’hora de física i química un tros de paper rosa i arrugat va rosar el meu cabell i va caure sobre la meva taula, vaig obrir-lo sense que la professora em pogués veure i vaig llegir-lo:

SI VOLS QUE TORNEM A ESTAR JUNTS

 HAURÀS DE DEIXAR LA TEVA

 AMISTAT AMB L'ALBA.

ANNA

 Quan vaig llegir allò vaig saber que aquella relació no podia seguir, una parella no s’ha d’amenaçar per por de perdre-la, s’ha de lluitar i ni l’Anna ni jo ho vàrem fer. Aquella mateixa tarda vam tallar.

Durant la següent setmana l’Alba em va ajudar a recuperar-me. Jo no tenia ganes de fer res fins que em va obligar a agafar la moto i escapar-nos de la rutina. De cop i volta observant la immensitat del blau oceà i estirats en aquella sorra quasi blanca en un capvespre de primavera va néixer una relació impossible de separar.

Tu Alba, ests la meva mitja taronja.

EL CIM

Feia anys que espera aquest moment. Un sol radiant envaïa el cel d’Irlanda, cosa estranya a primavera, però aquí no pots fiar-te mai del temps perquè en poques hores pot girar-se i caure un d’aquells ruixats que duren pocs minuts però que et deixen xop de dalt a baix.

Fèiem camí cap als penya-segats de Moher, un indret situat molt a prop d’un poblet anomenat Doolin, on molt sovint el meu pare i jo anàvem a fer unes Guinness i a escoltar música irlandesa, això sí, només quan la mare anava a Dublín per a feina; però tornem al que us deia al principi de tot, avui era un dia que esperava durant molt de temps, per fi tenia edat suficient i la pràctica de molts anys d’experiència per escalar els penya-segats de Moher. Al meu pare i a mi sempre ens ha agradat escalar, em dóna forces, és com la vida, per aconseguir el que vols has d’escalar fins al cim.

Primer en Jerry, un mariner del port de Doolin, ens va acompanyar fins a la cala per on escalaríem i ens va dir que anava a pescar i que cap a les dotze ens vindria a buscar per portar-nos a un pub on hi fan el millor “fish and chip” d’Irlanda. El pare em va dir que no em posés nerviós i que ell aniria darrere meu per si tenia algun problema, però abans havíem de posar-nos els arnesos, com sempre diu el meu pare “la seguretat per davant de tot”, i amb tot això ens hi vàrem posar. El primer tros va ser força dur perquè la marea era baixa i relliscava per les algues que hi havia a les roques, però a part d’això, tot anava perfecte, i a més jo seria el més jove en escalar la desafiant paret natural. De cop i volta...

- Pare!

- Digues fill!

- S’acosta una tempesta!

- No pateixis jo estic aquí, tu segueix, i no t’aturis! Ànims!

Tenia talls a les mans, la pluja em queia a sobre sense parar i no podia veure res, sort que tenia el meu pare que m’animava, i de sobte el sol va tornar a regnar el cel amb un fantàstic arc de Sant Martí que arribava fins més enllà de l’horitzó, finalment vam arribar a dalt de tot i realment les vistes eren espectaculars i em sentia orgullós de mi mateix.

- Au va carallots, que ens quedarem sense dinar!!!

En Jerry ja era a baix, amb la xarxa buida a causa de la petita tempesta, però amb molta gana. El pare i jo vam baixar sense cap dificultat i tot seguit vam fer camí cap al pub. En al cotxe, pensava que escalar és com la vida, per aconseguir el que vols has de lluitar fins al final i que a vagades hi ha entrebancs que cal superar però quan arribes a dalt les vistes són meravelloses.

LA GRAN NOTÍCIA

(El meu pare acaba d’arribar, ha anat a comprar algunes coses per sopar. Sento que puja les escales a poc a poc mentre jo, nerviosa estic asseguda a la taula del menjador fent deures, a punt d’explicar-li la meva gran notícia que feia anys que esperava).

Alba: Hola papa!

Papa: Hola. Què fas?

Alba: Estic fent deures per demà. Papa, t’haig de dir una cosa, no t’espantis és una bona notícia.

Papa: Endavant!

(El meu pare s’asseu al meu costat intrigat)

Alba : L’institut m’ha donat una beca per anar un mes a estudiar l’anglès a Londres.

Papa: Que bé! quina il·lusió, i quan hi aniràs?

Alba: Ho em d’acabar de concretar però suposo que cap al Juliol.

Papa: estic molt orgullós de tu, sempre m’havies dit que volies fer això i ara tens la oportunitat.

Alba: sí, estic molt contenta i hi aniré amb més gent de la classe que també te ganes d’aprendre noves llengües, conèixer cultures i veure món.

(El meu pare em felicita una altra vegada i em desitja lo millor mentre em fa una forta abraçada, i jo il·lusionada li torno amb un petó).

LA MEVA HABITACIÓ

La meva habitació és una habitació plena de vida; em dona seguretat a través de les seves parets càlides. Quan em fico al llit sento l’olor dels llençols nets, i per a mi és un dels millors moments del dia. També m’agrada observar la petita làmpada en forma d’estrella que en encendre-la, omple tota l’habitació de diminutes estrelles, on cada una porta un somni meravellós ple d’aventures, rialles, amor i molta amistat.

HO ENDEVINES?

Ella és molt activa i li agrada fer esport, tot i que de vagades es lesiona. També és una persona intel·ligent i si tens algun problema o dubte t’ajudarà a solucionar-lo. Li agrada la natura i vol viatjar per tot el món. Es creativa i amb molta personalitat, no l’hi importa el que la gent digui d’ella. És molt riallera, li agrada estar amb els amics. Porta el cabell força curt i castany, també es força alta i és estrany veure-la trista.

PRESENTACIÓ

Tinc moltes ganes de començar el curs amb nous professors per conèixer-los millor i aprendre molt!
Em considero una persona responsable i organitzada amb ganes d' aprendre i divertir fent-ho no se’m dona gaire bé el Tema de la ortografia, sempre m'ha costat una mica. Per la resta, intentaré fer-ho el millor possible per superar aquest curs amb bona nota.

JO, LLOP SOLITARI

Ja no sé si riure o plorar, si avançar o aturar-me, si pujar o baixar, si marxar o quedar-me... són tantes les coses que passen al meu voltant, que em buiden l’ànima. Aquí, a la reserva, els dies són llargs com un dia sense pa, ens tracten com a gossos, treballem tot el dia de sol a sol per un miserable plat de sopa.

Aquella nit, mentre mirava la lluna plena que il·luminava les muntanyes més properes, pensava com seria la vida allà fora, una vida lliure, una vida plena d’aventures i noves experiències, i vaig decidir que no em podia quedar ni un sol dia més en aquella presó. No m’ho vaig pensar ni dos segons. La fugida aniria així: primer vaig reunir-me amb uns companys de la reserva, que també tenien el mateix objectiu que jo, escapar-se d’allà com sigui, tot seguit, robaríem algunes les millors armes juntament amb uns quants cavalls, especialment un que em tenia enamorat, un pura sang d’un pèl negre i brillant. Tot això Ho havíem de fer amb màxima discreció i sense fer soroll. tot seguit tiraríem uns quants trets a l’aire per espantar el bestiar i per cridar l’atenció dels vigilants, aleshores estaríem a punt per pujar al cavall ben armats i començar a cavalcar tant ràpid com vérem poder.

Començava a sortir el sol, ens havíem allunyat unes cinc milles d’allà, l’operació havia sortit de meravella, aquí fora l’herba era fresca, sabia que havia d’avançar, que havia de riure, que havia de pujar ben amunt...

QUI SÓC JO

El que m’agrada més de mi, és el meu nom, “Alba”, perquè significa la primera llum del dia, una nova oportunitat. Les meves qualitats i els meus defectes em fan única. M’agrada ser positiva i alegre. Em considero una persona alegre amb ganes de passar-m’ho bé i riure molt. Amb les meves amigues em sento còmode i a gust, i quan estic amb elles, m’agrada aprofitar el temps al màxim per no perdre cap rialla. M’agrada estimar i que m’estimin a mi.

Cada persona te algun defecte que el fa únic, això no vol dir que sigui dolent, també té avantatges; en el meu cas sóc molt “patosa”, sempre fico la pota al lloc equivocat, però jo crec que del dolent s’ha de buscar alguna cosa bona. M’agrada ser qui sóc i com sóc.

I així és com em defineixo jo.