Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris General. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris General. Mostrar tots els missatges

diumenge, 10 de juny del 2012

LA "E"


Aquesta és la lletra que em provoca emoció, perquè per a mi, emocionar-se és encetar un llibre que et faci posar els pèls de punta i que te’n faci esclava, degustar un plat tan exquisit que et faci caure una dolça llàgrima, rebre un petó inesperat que et provoqui un calfred que recorri el teu cos de dalt a baix, ensumar l’aroma del gessamí en aquella època de l’any en què tot recomença. Però, sobretot, el que més m’agrada d’aquesta lletra és que puc desar totes aquestes emocions dins d’ella.                                                                                                     

LA MEVA MITJA TARONJA


Ja fa un any i sis mesos que surto amb l'Anna. Tenim 18 i 17 anys respectivament, estem bé junts i ens entenem. Els seus pares i els meus diuen que som massa joves, que s'ha de viure la vida i tot això... Però nosaltres tenim clar que volem construir un projecte de vida junts. Bé... si més no ho teníem clar...

Veureu, ahir ens vam discutir. L'Anna no suporta que faci tantes brometes i tan bon paper a l'Alba. Creu que li dono peu a pensar que m'agrada i, després del sopar amb la colla, es va posar feta una fera de forma que va marxar ben contrariada cap a casa seva. Jo me'n vaig anar cap al meu pis  ben cap cot, passejant, pensant... trist. I és que no sé què fer... Perquè potser sí que me n'adono que, realment, m'agrada l'Alba.

L’Anna és una part més de mi, si vaig a fer el toc amb els meus amics ella ve, si tinc un problema ella sempre me’l vol solucionar... I això al final m’acaba cansant; però és una bona persona i ella m’aprecia molt, tant, que vol construir un projecte de vida junts, és a dir FILLS, no és que no en vulgui tenir, però ja arribarà, i això de tenir un futur planificat no em deixa viure el moment. Però l’Alba, em dóna una seguretat i una confiança que, a ella, li puc explicar tot, no hi ha secrets, vivim el moment, els dos som uns apassionats del cinema, i a més els seus ulls verds... però hi ha una cosa que encara m’agrada més de l’Alba, aquelles escapades a Calella de Palafrugell que fem de tant en tant amb la meva vespa de color vermell xarol. Ara mateix estic totalment perdut.

L’endemà al matí, quan vaig arribar a l’institut, l’Anna no em dirigia la paraula. A l’hora de física i química un tros de paper rosa i arrugat va rosar el meu cabell i va caure sobre la meva taula, vaig obrir-lo sense que la professora em pogués veure i vaig llegir-lo:



SI VOLS QUE TORNEM A ESTAR JUNTS
 HAURÀS DE DEIXAR LA TEVA
 AMISTAT AMB L'ALBA.

ANNA


 Quan vaig llegir allò vaig saber que aquella relació no podia seguir, una parella no s’ha d’amenaçar per por de perdre-la, s’ha de lluitar i ni l’Anna ni jo ho vàrem fer. Aquella mateixa tarda vam tallar.

Durant la següent setmana l’Alba em va ajudar a recuperar-me. Jo no tenia ganes de fer res fins que em va obligar a agafar la moto i escapar-nos de la rutina. De cop i volta observant la immensitat del blau oceà i estirats en aquella sorra quasi blanca en un capvespre de primavera va néixer una relació impossible de separar.

Tu Alba, ests la meva mitja taronja.

INTENSIVE SCHEDULE


There are many schools in Catalonia that have intensive schedule the last weeks of the course, and my school does it, and I’m in favour of it.
In my opinion, intensive schedule is good for different reasons. Firstly, we can do more funny and interesting activities, for example: going to the lake to swim, or going for a walk around the lake by bicycle… but also we’ve got more time to do homework, study… Secondly, when we finish the course, it’s very hot and we don’t want to study more. Finally, I also like it because we can be more time with our family and we don’t have to be all the afternoon doing homework.

So all in all, I think that it’s a good idea to have an intensive schedule, and for all the reasons that I have mentioned above I don’t want this to change. 

BRAD’S BIOGRAPHY


Brad Pitt was born in Oklahoma on 18th December 1963. In 1968 his family moved to Missouri. At the age of nineteen he started study Journalism but in 1987 he leaved university and then he went to California. In California Brad got small parts in TV programmes and commercials. After that, he appeared in Thelma and Louise, his first important film. After one year, he married Jenifer Anniston. In 2001 he starred in Ocean’s Eleven and he had a lot of fame. But in 2005 he broke up with Jenifer, and the same year he met Angelina Jolie.
Since then, he has starred in many important films. Also he has won one Golden Globe. This is his interesting and exiting biography.

INTERNET FORUM


Is it possible to make virtual friends? Which is the difference between real friends and virtual friends?
I thing that it’s possible make virtual friends in a chat, in a website to find a boyfriend or a girlfriend… but I think that there isn't the same that having a real friend because a real friend is there for both the good and bad things, a real friend you can touch it and feel it, a real friend if you need only has you call him. And the virtual friends you can’t see or share experiences that always remember.

ENVIRONMENTAL PROBLEM


Dear Mayor,

I’m writing because we want more swimming areas in the lake because “the Caseta de Fusta” it’s is always full. This photo shows all the people who are there in summer.
I think there is one reason. It’s the only place in the lake where we can swim freely so we need that the council get more space without destroying the environment.
We must do something about this situation. We must definitely do something here if we want more swimming areas for the people of our city without paying a fee.
Thank you!!!

Alba Sardà Martí

NARRACIÓN COLECTIVA (escrita por mí)


Cuando llegué al hospital, Victoria, mi enfermera, me ice un sermón a causa de mi huida. Luego, intenté relajarme en una incomodísima cama y Jack me trajo otra tanda de medicina. Tumbada, reflexioné sobre lo ocurrido en los últimos días, ya no sabía que hacer con mi vida, todos mis sueños se habían ido a pique en un instante.
A la mañana siguiente los primeros rayos de sol me rozaron suavemente la cara, necesitaba hacer algo con migo misma, quería ser feliz, poner un poco de alegría en mi cuerpo, así que una vez tuve totalmente curada la herida me dispuse a olvidar esta etapa de mi vida.
Un taxi me recogió en el hospital y me trajo al aeropuerto. No sabia a donde ir, solo sabía que me iría muy lejos para volver a empezar. Estaba en la puerta de embarque cuando oí mi nombre:
-         - ¡Carol!
Era él la persona que esperaba que viniera…    

NARRACIÓN COLECTIVA (retocada)


Al llegar al hospital no encontré a Marcus, pero sí a Victoria, mi enfermera, quien me echó un
increíble sermón  a causa de mi huida. Estaba agotada por la falta de medicamento que me
habían suministrado para aliviar el dolor. Me dolía todavía más el cuerpo, así que  intenté
relajarme en una incomodísima cama y Jack me trajo otra tanda de medicina. Tumbada,
reflexioné de nuevo sobre lo ocurrido en los últimos días. Todos mis sueños se habían ido a
pique en un instante.
A la mañana siguiente los primeros rayos de sol me rozaron suavemente la  cara, necesitaba
hacer algo conmigo misma, quería ser feliz, poner un poco de alegría en mi cuerpo, así que
una vez tuve totalmente curada la herida, me dispuse a olvidar definitivamente esa etapa de mi
vida. No quería volver a ver a Marcus. Tenía que borrarlo de mi vida.
Un taxi me recogió en la puerta del hospital y me llevó al aeropuerto. No sabía adónde ir, solo
sabía que me iría muy lejos para volver a empezar.
Y en la  puerta de embarque, oí mi nombre. Al girarme, me lo encontré;  no  era él a quien
esperaba ver…

COMO COMER UN CALÇOT


Para comer un colçot necesitamos dos elementos básicos:
1.      El primero es el calçot (variedad de cebollas tiernas, cebollas poco bulbosas y más suaves, que se asan calzándose a medida que crecen) Se caracteriza por una longitud de 15 a 25 cm (parte blanca) y un diámetro, medido a 5 cm de la raíz, de entre 1,7 y 2,5 cm.
2.      El segundo es la salsa romesco (es la salsa donde mojamos los calçots; los principales ingredientes son verduras, hortalizas y frutos secos).
PROCEDIMIENTO:
Se procede a sujetar el calçot con una mano por la parte superior (verde). Con la otra mano se hace un círculo alrededor unos pocos centímetros debajo de donde lo teníamos sujetado y deslizamos hacia abajo con tal de quitar las primeras capas que están quemadas.
Una vez tenemos el calçot sin las primeras capas procedemos a mojarlo en la salsa romesco sumergiéndolo y sacándolo varias veces para que quede bien untado. A continuación elevamos el calçot de manera que la mano en la que lo tienes sujetado quede un poco flexionada, al mismo tiempo tira la cabeza hacia atrás hasta que veas el calçot sobre tu cabeza, ve bajándolo poco a poco y a la vez, mascando, saboreando los magníficos sabores y, por supuesto, tragando. 

¡VAYA CURSO MI TERCERO!


¡Vaya curso mi tercero! Para mí este curso ha sido como comerse un enorme helado de chocolate, porque me ha llevado las mismas sensaciones: un helado de chocolate es como una droga, aunque parezca extraño, para mí, ir al instituto es como una droga porque… ¿qué haría en casa sola? Necesito relacionarme y realizar actividades… y además, un helado de chocolate te lo acabas en un instante, y este curso me ha pasado volando, parece ayer cuando empecé.
Pero también y lamentablemente, un helado de chocolate engorda, y como en todo lo bueno hay alguna cosa mala… lo que no me ha gustado de este curso, a diferencia de los otros, es que al tener más deberes y más responsabilidades, no hemos podido dedicar nuestro tiempo libre a actividades que nos apetecían realizar, como salir con más frecuencia con los amigos o hacer excursiones con mis padres los fines de semana…
Sin embargo, lo mejor que me ha pasado este curso ha sido conocer nuevos compañeros de clase, y aunque haya habido algunos problemas, los hemos solucionado; y esto forma parte de las relaciones humanas, ¿no? Nunca pensé que acabaría siendo amiga de alguno de mis nuevos  compañeros.
También una de mis experiencias de este tercero ha sido poder formar parte del musical del instituto, era la primera vez que se realizaba y tenía ganas de contribuir. Me lo he pasado en grande y he conocido a mucha gente, hemos hecho una piña y hemos pasado muchos buenos momentos. ¡Ah! Y el resultado no ha estado mal.
En definitiva, de este curso me llevo un montón de buenos compañeros y profesores y muchas experiencias que nunca olvidaré. Ha sido duro pero ha merecido la pena el esfuerzo, y para el curso que viene me propongo superarme.

dilluns, 9 d’abril del 2012

ME ENCANTA...

Me encanta la sensación en mis pies desnudos cuando ando por los inmensos campos llenos de blancas margaritas.

dimecres, 7 de març del 2012

SE HALLA A SANTA CLAUS EN MONTSERRAT

Ayer por la mañana los niños de las familias catalanas se despertaron sin sus regalos de Navidad. Santa Claus sufrió un accidente justo en pleno reparto. Una indisposición alimentaria le provocó una diarrea extrema que lo llevó a perder el conocimiento cuando estaba llegando cerca de la montaña de Montserrat.

El gran empacho que llevaba se ha podido solucionar rápidamente gracias a un digestivo benedictino que los monjes de Montserrat habían preparado con hierbas de la montaña. En cuanto ha recuperado la forma Santa Claus se ha puesto manos a la obra, sin pausas, para que ningún niño del planeta se quede sin sus deseados regalos.

EL CIM

Feia anys que espera aquest moment. Un sol radiant envaïa el cel d’Irlanda, cosa estranya a primavera, però aquí no pots fiar-te mai del temps perquè en poques hores pot girar-se i caure un d’aquells ruixats que duren pocs minuts però que et deixen xop de dalt a baix.

Fèiem camí cap als penya-segats de Moher, un indret situat molt a prop d’un poblet anomenat Doolin, on molt sovint el meu pare i jo anàvem a fer unes Guinness i a escoltar música irlandesa, això sí, només quan la mare anava a Dublín per a feina; però tornem al que us deia al principi de tot, avui era un dia que esperava durant molt de temps, per fi tenia edat suficient i la pràctica de molts anys d’experiència per escalar els penya-segats de Moher. Al meu pare i a mi sempre ens ha agradat escalar, em dóna forces, és com la vida, per aconseguir el que vols has d’escalar fins al cim.

Primer en Jerry, un mariner del port de Doolin, ens va acompanyar fins a la cala per on escalaríem i ens va dir que anava a pescar i que cap a les dotze ens vindria a buscar per portar-nos a un pub on hi fan el millor “fish and chip” d’Irlanda. El pare em va dir que no em posés nerviós i que ell aniria darrere meu per si tenia algun problema, però abans havíem de posar-nos els arnesos, com sempre diu el meu pare “la seguretat per davant de tot”, i amb tot això ens hi vàrem posar. El primer tros va ser força dur perquè la marea era baixa i relliscava per les algues que hi havia a les roques, però a part d’això, tot anava perfecte, i a més jo seria el més jove en escalar la desafiant paret natural. De cop i volta...

- Pare!

- Digues fill!

- S’acosta una tempesta!

- No pateixis jo estic aquí, tu segueix, i no t’aturis! Ànims!

Tenia talls a les mans, la pluja em queia a sobre sense parar i no podia veure res, sort que tenia el meu pare que m’animava, i de sobte el sol va tornar a regnar el cel amb un fantàstic arc de Sant Martí que arribava fins més enllà de l’horitzó, finalment vam arribar a dalt de tot i realment les vistes eren espectaculars i em sentia orgullós de mi mateix.

- Au va carallots, que ens quedarem sense dinar!!!

En Jerry ja era a baix, amb la xarxa buida a causa de la petita tempesta, però amb molta gana. El pare i jo vam baixar sense cap dificultat i tot seguit vam fer camí cap al pub. En al cotxe, pensava que escalar és com la vida, per aconseguir el que vols has de lluitar fins al final i que a vagades hi ha entrebancs que cal superar però quan arribes a dalt les vistes són meravelloses.


LA GRAN NOTÍCIA

(El meu pare acaba d’arribar, ha anat a comprar algunes coses per sopar. Sento que puja les escales a poc a poc mentre jo, nerviosa estic asseguda a la taula del menjador fent deures, a punt d’explicar-li la meva gran notícia que feia anys que esperava).

Alba: Hola papa!

Papa: Hola. Què fas?

Alba: Estic fent deures per demà. Papa, t’haig de dir una cosa, no t’espantis és una bona notícia.

Papa: Endavant!

(El meu pare s’asseu al meu costat intrigat)

Alba : L’institut m’ha donat una beca per anar un mes a estudiar l’anglès a Londres.

Papa: Que bé! quina il·lusió, i quan hi aniràs?

Alba: Ho em d’acabar de concretar però suposo que cap al Juliol.

Papa: estic molt orgullós de tu, sempre m’havies dit que volies fer això i ara tens la oportunitat.

Alba: sí, estic molt contenta i hi aniré amb més gent de la classe que també te ganes d’aprendre noves llengües, conèixer cultures i veure món.

(El meu pare em felicita una altra vegada i em desitja lo millor mentre em fa una forta abraçada, i jo il·lusionada li torno amb un petó).

STEPMOM

I want to recommend a film which I saw a few months ago, called Stepmom. The director of the film is Chris Columbus, who was born in Pennsylvania.

The film is a comedy drama. Isabel is a photographer who falls in love for a divorced man with two children. Wining the love of children will be difficult, because the mother, Jackie, who has a cancer, is not willing to make it easier to her, because she thinks that Isabel will replaced her when she dies of cancer.

The thing that I liked most about the film is the scene when all the family sings and dances the song called “Ain't no mountain high enough”, because it’s a moment of the film that fills you with joy. The character that I liked is the eldest of the children, Anna, because at first she doesn’t like Isabel but then their relation changes and it’s really exciting.

It's a film that makes you think because it's so hard when you lose a person that you love!

CRÍTICA RELATO DE UN NÁUFRAGO

Gabriel García Márquez ha hecho un gran trabajo en esta obra a la hora de describir con tanta precisión y detalle el día a día de Luis Alejandro Velasco, único superviviente de los ocho tripulantes que cayeron al mar del destructor Caldas el 24 de febrero, y que estuvo diez días a la deriva sin comer ni beber. Relato de un náufrago, es el resultado de una serie de entrevistas a nuestro protagonista después de vivir esa experiencia.

Márquez ha sabido transmitir cada sentimiento, cada desesperación, cada sensación del protagonista, para que el lector comparta con él: la solitud, el terror, los deseos de morir, la locura… gracias a este narrador protagonista en primera persona.

También ha vuelto a sorprendernos con un léxico y dominio de las palabras espectacular. Es un libro fácil de leer y muy útil para iniciarse en el mundo de la literatura.

Supercalifragilisticoespialidoso

“Supercalifragilisticoespialidoso” es mi palabra preferida porque me gusta su sonoridad, como fluye en el aire al pronunciarla. La palabra describe la forma milagrosa en la que uno puede salir triunfante de situaciones difíciles en solo pronunciarla. Esta palabra abarca diferentes palabras en sí misma, súper + cali (belleza) + frágil + expirar, y “oso” al final para que parezca una palabra real como oloroso, amistoso...

El cielo gris cubría la ciudad de Nueva York, las calles llenas de gente y tráfico no me dejaban respirar, había sido el peor día de mi vida. Para empezar, había llegado tarde al trabajo porque al salir de casa, un taxi que iba con el piñón fijo me dejó empapada de arriba abajo. Segundo, al llegar a la oficina, mi jefe que era un gran diseñador de ropa arrogante y despreciable, al ver que llegaba tarde, empapada, con su desayuno (un café descafeinado con leche de soja y un croissant bajo en calorías) ya frío y sin el vestido de seda de su mujer, me echó sin miramientos. Destrozada, me fui a Central Park, me senté en un banco y observé la naturaleza mientras devoraba su desayuno y miraba qué talla hacía su mujer. Qué más podía pasarme, lo único bueno que me había sucedido en todo el día era que tenía vestido de gala nuevo. Y de repente se sentó una anciana a mi lado que daba de comer pan seco a las palomas mientras cantaba una canción que me llamó la atención:

Supercalifragilisticoespialidoso,

aunque suene extravagante, ¡raro y espantoso!

Si lo dice con soltura sonará harmonioso,

supercalifragilisticoespialidoso…

De repente una brisa refrescante, una alegría desenfrenada empezó a recorrer por mis venas. Al pronunciar esta palabra me sentía reconfortada y veía el mundo con otros ojos. Así de fácil era sentirse bien.

dimarts, 8 de novembre del 2011

PRESENTACIÓ

Tinc moltes ganes de començar el curs amb nous professors per conèixer-los millor i aprendre molt!
Em considero una persona responsable i organitzada amb ganes d' aprendre i divertir fent-ho no se’m dona gaire bé el Tema de la ortografia, sempre m'ha costat una mica. Per la resta, intentaré fer-ho el millor possible per superar aquest curs amb bona nota.

dilluns, 31 d’octubre del 2011

Presentación

¡Tengo muchas ganas de empezar el curso con nuevos profesores para conocerlos mejor y aprender mucho!
Me considero una persona responsable y organizada con ganas de aprender mucho y divertirme haciéndolo. No se me da muy bien el tema de la ortografía, siempre me ha costado un poco. Por lo demás, intentaré hacerlo lo mejor posible para superar este curso con buena nota.