Feia anys que espera aquest moment. Un sol radiant envaïa el cel d’Irlanda, cosa estranya a primavera, però aquí no pots fiar-te mai del temps perquè en poques hores pot girar-se i caure un d’aquells ruixats que duren pocs minuts però que et deixen xop de dalt a baix.
Fèiem camí cap als penya-segats de Moher, un indret situat molt a prop d’un poblet anomenat Doolin, on molt sovint el meu pare i jo anàvem a fer unes Guinness i a escoltar música irlandesa, això sí, només quan la mare anava a Dublín per a feina; però tornem al que us deia al principi de tot, avui era un dia que esperava durant molt de temps, per fi tenia edat suficient i la pràctica de molts anys d’experiència per escalar els penya-segats de Moher. Al meu pare i a mi sempre ens ha agradat escalar, em dóna forces, és com la vida, per aconseguir el que vols has d’escalar fins al cim.
Primer en Jerry, un mariner del port de Doolin, ens va acompanyar fins a la cala per on escalaríem i ens va dir que anava a pescar i que cap a les dotze ens vindria a buscar per portar-nos a un pub on hi fan el millor “fish and chip” d’Irlanda. El pare em va dir que no em posés nerviós i que ell aniria darrere meu per si tenia algun problema, però abans havíem de posar-nos els arnesos, com sempre diu el meu pare “la seguretat per davant de tot”, i amb tot això ens hi vàrem posar. El primer tros va ser força dur perquè la marea era baixa i relliscava per les algues que hi havia a les roques, però a part d’això, tot anava perfecte, i a més jo seria el més jove en escalar la desafiant paret natural. De cop i volta...
- Pare!
- Digues fill!
- S’acosta una tempesta!
- No pateixis jo estic aquí, tu segueix, i no t’aturis! Ànims!
Tenia talls a les mans, la pluja em queia a sobre sense parar i no podia veure res, sort que tenia el meu pare que m’animava, i de sobte el sol va tornar a regnar el cel amb un fantàstic arc de Sant Martí que arribava fins més enllà de l’horitzó, finalment vam arribar a dalt de tot i realment les vistes eren espectaculars i em sentia orgullós de mi mateix.
- Au va carallots, que ens quedarem sense dinar!!!
En Jerry ja era a baix, amb la xarxa buida a causa de la petita tempesta, però amb molta gana. El pare i jo vam baixar sense cap dificultat i tot seguit vam fer camí cap al pub. En al cotxe, pensava que escalar és com la vida, per aconseguir el que vols has de lluitar fins al final i que a vagades hi ha entrebancs que cal superar però quan arribes a dalt les vistes són meravelloses.