ME ENCANTA...

Me encanta la sensación en mis pies desnudos cuando ando por los inmensos campos llenos de blancas margaritas.

SE HALLA A SANTA CLAUS EN MONTSERRAT

Ayer por la mañana los niños de las familias catalanas se despertaron sin sus regalos de Navidad. Santa Claus sufrió un accidente justo en pleno reparto. Una indisposición alimentaria le provocó una diarrea extrema que lo llevó a perder el conocimiento cuando estaba llegando cerca de la montaña de Montserrat.

El gran empacho que llevaba se ha podido solucionar rápidamente gracias a un digestivo benedictino que los monjes de Montserrat habían preparado con hierbas de la montaña. En cuanto ha recuperado la forma Santa Claus se ha puesto manos a la obra, sin pausas, para que ningún niño del planeta se quede sin sus deseados regalos.

EL CIM

Feia anys que espera aquest moment. Un sol radiant envaïa el cel d’Irlanda, cosa estranya a primavera, però aquí no pots fiar-te mai del temps perquè en poques hores pot girar-se i caure un d’aquells ruixats que duren pocs minuts però que et deixen xop de dalt a baix.

Fèiem camí cap als penya-segats de Moher, un indret situat molt a prop d’un poblet anomenat Doolin, on molt sovint el meu pare i jo anàvem a fer unes Guinness i a escoltar música irlandesa, això sí, només quan la mare anava a Dublín per a feina; però tornem al que us deia al principi de tot, avui era un dia que esperava durant molt de temps, per fi tenia edat suficient i la pràctica de molts anys d’experiència per escalar els penya-segats de Moher. Al meu pare i a mi sempre ens ha agradat escalar, em dóna forces, és com la vida, per aconseguir el que vols has d’escalar fins al cim.

Primer en Jerry, un mariner del port de Doolin, ens va acompanyar fins a la cala per on escalaríem i ens va dir que anava a pescar i que cap a les dotze ens vindria a buscar per portar-nos a un pub on hi fan el millor “fish and chip” d’Irlanda. El pare em va dir que no em posés nerviós i que ell aniria darrere meu per si tenia algun problema, però abans havíem de posar-nos els arnesos, com sempre diu el meu pare “la seguretat per davant de tot”, i amb tot això ens hi vàrem posar. El primer tros va ser força dur perquè la marea era baixa i relliscava per les algues que hi havia a les roques, però a part d’això, tot anava perfecte, i a més jo seria el més jove en escalar la desafiant paret natural. De cop i volta...

- Pare!

- Digues fill!

- S’acosta una tempesta!

- No pateixis jo estic aquí, tu segueix, i no t’aturis! Ànims!

Tenia talls a les mans, la pluja em queia a sobre sense parar i no podia veure res, sort que tenia el meu pare que m’animava, i de sobte el sol va tornar a regnar el cel amb un fantàstic arc de Sant Martí que arribava fins més enllà de l’horitzó, finalment vam arribar a dalt de tot i realment les vistes eren espectaculars i em sentia orgullós de mi mateix.

- Au va carallots, que ens quedarem sense dinar!!!

En Jerry ja era a baix, amb la xarxa buida a causa de la petita tempesta, però amb molta gana. El pare i jo vam baixar sense cap dificultat i tot seguit vam fer camí cap al pub. En al cotxe, pensava que escalar és com la vida, per aconseguir el que vols has de lluitar fins al final i que a vagades hi ha entrebancs que cal superar però quan arribes a dalt les vistes són meravelloses.

LA GRAN NOTÍCIA

(El meu pare acaba d’arribar, ha anat a comprar algunes coses per sopar. Sento que puja les escales a poc a poc mentre jo, nerviosa estic asseguda a la taula del menjador fent deures, a punt d’explicar-li la meva gran notícia que feia anys que esperava).

Alba: Hola papa!

Papa: Hola. Què fas?

Alba: Estic fent deures per demà. Papa, t’haig de dir una cosa, no t’espantis és una bona notícia.

Papa: Endavant!

(El meu pare s’asseu al meu costat intrigat)

Alba : L’institut m’ha donat una beca per anar un mes a estudiar l’anglès a Londres.

Papa: Que bé! quina il·lusió, i quan hi aniràs?

Alba: Ho em d’acabar de concretar però suposo que cap al Juliol.

Papa: estic molt orgullós de tu, sempre m’havies dit que volies fer això i ara tens la oportunitat.

Alba: sí, estic molt contenta i hi aniré amb més gent de la classe que també te ganes d’aprendre noves llengües, conèixer cultures i veure món.

(El meu pare em felicita una altra vegada i em desitja lo millor mentre em fa una forta abraçada, i jo il·lusionada li torno amb un petó).

STEPMOM

I want to recommend a film which I saw a few months ago, called Stepmom. The director of the film is Chris Columbus, who was born in Pennsylvania.

The film is a comedy drama. Isabel is a photographer who falls in love for a divorced man with two children. Wining the love of children will be difficult, because the mother, Jackie, who has a cancer, is not willing to make it easier to her, because she thinks that Isabel will replaced her when she dies of cancer.

The thing that I liked most about the film is the scene when all the family sings and dances the song called “Ain't no mountain high enough”, because it’s a moment of the film that fills you with joy. The character that I liked is the eldest of the children, Anna, because at first she doesn’t like Isabel but then their relation changes and it’s really exciting.

It's a film that makes you think because it's so hard when you lose a person that you love!

CRÍTICA RELATO DE UN NÁUFRAGO

Gabriel García Márquez ha hecho un gran trabajo en esta obra a la hora de describir con tanta precisión y detalle el día a día de Luis Alejandro Velasco, único superviviente de los ocho tripulantes que cayeron al mar del destructor Caldas el 24 de febrero, y que estuvo diez días a la deriva sin comer ni beber. Relato de un náufrago, es el resultado de una serie de entrevistas a nuestro protagonista después de vivir esa experiencia.

Márquez ha sabido transmitir cada sentimiento, cada desesperación, cada sensación del protagonista, para que el lector comparta con él: la solitud, el terror, los deseos de morir, la locura… gracias a este narrador protagonista en primera persona.

También ha vuelto a sorprendernos con un léxico y dominio de las palabras espectacular. Es un libro fácil de leer y muy útil para iniciarse en el mundo de la literatura.

Supercalifragilisticoespialidoso

“Supercalifragilisticoespialidoso” es mi palabra preferida porque me gusta su sonoridad, como fluye en el aire al pronunciarla. La palabra describe la forma milagrosa en la que uno puede salir triunfante de situaciones difíciles en solo pronunciarla. Esta palabra abarca diferentes palabras en sí misma, súper + cali (belleza) + frágil + expirar, y “oso” al final para que parezca una palabra real como oloroso, amistoso...

El cielo gris cubría la ciudad de Nueva York, las calles llenas de gente y tráfico no me dejaban respirar, había sido el peor día de mi vida. Para empezar, había llegado tarde al trabajo porque al salir de casa, un taxi que iba con el piñón fijo me dejó empapada de arriba abajo. Segundo, al llegar a la oficina, mi jefe que era un gran diseñador de ropa arrogante y despreciable, al ver que llegaba tarde, empapada, con su desayuno (un café descafeinado con leche de soja y un croissant bajo en calorías) ya frío y sin el vestido de seda de su mujer, me echó sin miramientos. Destrozada, me fui a Central Park, me senté en un banco y observé la naturaleza mientras devoraba su desayuno y miraba qué talla hacía su mujer. Qué más podía pasarme, lo único bueno que me había sucedido en todo el día era que tenía vestido de gala nuevo. Y de repente se sentó una anciana a mi lado que daba de comer pan seco a las palomas mientras cantaba una canción que me llamó la atención:

Supercalifragilisticoespialidoso,

aunque suene extravagante, ¡raro y espantoso!

Si lo dice con soltura sonará harmonioso,

supercalifragilisticoespialidoso…

De repente una brisa refrescante, una alegría desenfrenada empezó a recorrer por mis venas. Al pronunciar esta palabra me sentía reconfortada y veía el mundo con otros ojos. Así de fácil era sentirse bien.